Tens la joia amagada a les muntanyes i als rius, tens la pau de les estrelles i el silenci del sol.
Els ocells que tu empares m'ho han dit...

divendres, 18 de juliol del 2014

Sempre tu estaràs...oh Pineta dins el cor!


«El riu ‘Noia, ‘Noia, ‘Noia, és un riu que passa eixut; s’hi passegen les formigues....» Així cantava en Bartomeu Castelltort en un dels grans i populars Festivals de la Cançó de Pineta. «... passa per una ciutat que s’anomena Igualada, ben a prop de Montserrat».  Ai, quines emocions!

«Vella Xiruca quantes hores passades, quina alegria fa reviure el meu cor...», ens cantava en Lluís  Girbau. Quanta il·lusió! Era molt jovenet!

Per no dir aquelles cançons de moda, els Beatles, cantades en un anglès que no entenia ningú, ja que es cantaven totalment d’oïda, amb unes rascades totals de les guitarres. Quina bona voluntat! La dels que cantaven i sobretot la dels qui escoltaven.

Ah, renoi! quina sort els qui podien anar acompanyats de l’acordió del mestre Pastorini. Ell sol ja omplia tota la sala del Festival.

I aquelles altres veus infantils sobre la Vall del riu Vermell, «trobarem a faltar el teu somriure...», que emocionaven a qualsevol?

«Al sol, al cielo al viento, entre los riscos i los bosques, caminará nuestra colonia...»,  desafinada totalment pel Juanito, el nen de les barraques del Carmel, però amb una intensitat molt especial.

I aquell pobre home que va venir a queixar-se perquè el molestaven les músiques i festes que ressonaven per mitja vall? —Però escolti quina  peça que sentim a la nit. (Es tractava de «El silencio», amb aquella trompeta del Roy Etzel, que t’obligava a estirar-te al llit i començar a somiar) —Sona molt bé. M’agrada. I se’n va anar tan content...

Quina meravella, la de la Núria Sabé. Una mitja hora per començar a obrir la capsa del violí davant el silenci i l’expectació dels més menuts: treure l’instrument..., l’arquet i... a la nit, estirats a terra, posar-nos a cantar: «No has comptat mai les estrelles quan la nit estén el vel? Sap el nom de totes elles i no les oblida pas.»

No cal dir, l’aparició dels Bauxa.

Alguna nit, ja passades les dotze, el director ens acomiadava: —Hem d’anar a dormir: “ja és demà”.

Ai, les cançons de Pineta!

Nit d’insomni del 15/16 de juliol el 2014
Manel Bagunyà (escolapi i ex monitor)