El Raval, el nostre barri, acull un Nadal interreligiós

El Raval, el barri amb més diversitat religiosa de Barcelona, acollirà aquest dimecres 17/12/2014, una celebració interreligiosa del Nadal. L'organitza el grup interreligiós del barri amb col·laboració amb la fundació Tot Raval i es farà a les set de la tarda a la parròquia del Carme.

El grup interreligiós del barri organitza al llarg de l’any diferents actes coincidint amb les principals festivitats de les tradicions presents al barri, com per exemple la Pasqua cristiana i durant el Ramadà, el període de l’any més sagrat per la comunitat islàmica. En un capvespre, amb la posta del sol, es fa un ‘iftar’, un àpat comunitari amb tots els veïns del barri coincidint amb el trencament del dejuni que fan tots els musulmans durant aquell mes.

La celebració del Nadal d’aquest any es farà sota el lema 'Cors units. Llum pel nostre món'. Inclourà moments de pregària i la lectura de diferents textos de les tradicions cristiana, islàmica, jueva i sikh al voltant de dos conceptes: la pau i la llum, com a símbols de la pau i la fraternitat.

Després, els assistents a l’acte podran escriure en uns cors de paper les seves pregàries, opinions i sentiments sobre el concepte de Pau amb els quals es formarà un gran mural.

“Volem parlar de com l’amor és el que condueix a la pau, i de la importància que els cors estiguin units”, ha explicat en declaracions a CatalunyaReligió.cat el veí del Raval i portaveu del Consell Islàmic de Catalunya, Mohamed Halhoul.

L’acte finalitzarà amb una encesa d’espelmes i una ofrena comunitària en solidaritat amb les víctimes d’unes recents inundacions al sud del Marroc, en el marc d’una campanya conjunta que han iniciat diferents comunitats islàmiques de Catalunya.

Segons el directori oficial de l’Ajuntament de Barcelona, al barri del Raval tenen presència una entitat sikh, una altra d’hindú, sis musulmanes, dues interconfessionals i 45 de cristianes. Entre elles, diferents parròquies catòliques (com el Carme, la Immaculada, Sant Antoni Abad i Betlem), una comunitat ucraïnesa que segueix el ritual grego-catòlic i diferents grups protestants, com metodistes i presbiterians, pentecostals, l’Exèrcit de Salvació i adventistes.


David Casals i Vila –CR
Publicat a http://www.catalunyareligio.cat

Llengua, educació, sentit comú

Article de la revista Estris
www.estris.cat

Jordi Lon

Periodista i gestor cultural

@JordiLon

Pintar un mural al local del cau. Compartir cançons i acudits en un vagó de tren atapeït. Descobrir els carrers d’un poble seguint les proves d’una gimcana. Plantar una tenda abans que els núvols de tarda descarreguin. Fer quilòmetres amb la motxilla a l’esquena intercanviant anècdotes amb els companys de ruta. Preparar una representació per a la vetllada de la nit... La llista podria ser molt més llarga. Són experiències que, setmanalment, i des de fa dècades, viuen milers d’infants i joves de les entitats d’educació en el lleure del país. Unes entitats que, sense formar part del sistema educatiu formal, saben que són una peça clau en la formació integral d’aquests infants i joves, també de les seves habilitats comunicatives. Per això, amb naturalitat però amb consciència, acostumen a fer aquestes activitats en català, la llengua pròpia del país, que és també la llengua de trobada d’una societat diversa i plurilingüe, tot incorporant amb normalitat l’ús d’altres idiomes de l’entorn geogràfic i familiar dels participants.

Els esplais i agrupaments catalans fa temps que han optat per aquest model, conscients del seu paper cohesionador als barris, pobles i ciutats i, alhora, del seu arrelament a un país amb una llengua i una cultura pròpies que, paradoxalment, no disposen de les eines necessàries per garantir el seu lloc entre les llengües i cultures vives del món.

La immersió lingüística a l’escola, tan qüestionada des del desconeixement o la mala fe com reconeguda pels professionals i les instàncies internacionals, es basa en el mateix model que, de forma natural, apliquen les entitats d’educació en el lleure: apostar pel català com a llengua vehicular, tot garantint l’aprenentatge òptim del castellà –l’altra llengua oficial- i la incorporació progressiva de terceres i, si és possible, quartes llengües.

Amb els resultats a la mà, aquest sistema garanteix el desenvolupament correcte de les habilitats comunicatives en les dues llengües oficials, la igualtat d’oportunitats dels alumnes i, el que és més important, evita la segregació en aules diferents. En qüestions de llengua, a l’escola, com a l’educació en el lleure, fa temps que s’aplica el sentit comú.

Article interessant: hiperpaternitat

 ¡No toque usted a mi hijo!

Los padres quieren lo mejor para su prole, pero a veces el instinto de protección es tan intenso que acarrea consecuencias negativas. La nueva hiperpaternidad ve a los hijos como seres intocables, que tienen más miedos que nunca. Por Eva Millet

En el 2008 Álex, un profesor universitario de Barcelona, visitó Estados Unidos por motivos de trabajo. De aquel viaje no se le olvidará nunca esta escena, que tuvo lugar en una librería de Washington, la capital. “Estaba con Núria, una colega, y caminábamos por un pasillo entre las estanterías. Había un niño, de unos once años, ojeando un libro, que nos bloqueaba el paso y Núria le tocó el hombro, levemente, para apartarlo”. Fue un gesto casi automático, de hecho, el niño “apenas se dio cuenta”, describe Álex: “Pero la madre… ¡Ella sí se dio cuenta!”, recuerda. “Apareció de repente y se puso a gritarle a Núria como una posesa, diciéndole que cómo se atrevía a tocar a su hijo y, que si lo volvía a hacer, iba a llamar a la policía… Nos quedamos de piedra”.

Una situación similar la vivió en Nueva York el escritor y periodista David Sedaris. La relata en su último libro, Let’s explore diabetes with owls (Little Brown), e implica también tocar ligeramente por el hombro a un niño. En este caso, un adolescente que había estado grafiteando un buzón de la calle mientras sus padres hacían la compra en un supermercado. Cuenta Sedaris que, ante aquel acto incívico, un vecino posó su mano sobre el hombro del chico y empezó a llamarle la atención. Cuenta también Sedaris como, al escuchar los gritos, emergieron del supermercado los padres de la criatura, quienes corrieron junto a su retoño. No se inmutaron, sin embargo, al oír lo que éste había estado haciendo mientras ellos compraban. Se limitaron a encararse con el hombre (quien seguía posando ligeramente la mano sobre el hombro del adolescente), y le espetaron, indignados, lo siguiente:

–¿Quién le ha dado a usted derecho a tocar a nuestro hijo?
El hombre, un poco confundido, les explicó lo
que su hijo había estado haciendo con un enorme rotulador, que yacía ahora a sus pies, pero los pro­genitores continuaron, indignados:
–No me importa lo que hacía mi hijo –le dijo la madre–. Usted no tiene derecho a tocar a mi hijo. ¿Quién se ha creído usted que es?
Y acto seguido, indicó a su marido que llamara a la policía, cosa que, cuenta Sedaris, el marido ya estaba haciendo.

La hiperpaternidad es un modelo de crianza originado en Estados Unidos, basado en una incansable supervisión por parte de los padres sobre los hijos, que se ha importado con éxito a Europa. Y a las ya conocidas variedades de los padres helicóptero (que sobrevuelan sin tregua las vidas de sus retoños, pendientes de todos sus deseos y necesidades) y de los padres apisonadora (quienes allanan sus caminos para que no se topen con dificultades) se les ha añadido la de los padres guardaespaldas: progenitores extremadamente susceptibles ante cualquier crítica sobre sus hijos o a que se les toque.

Ignasi Schilt, profesor de educación física, con casi treinta años trabajando con críos, ha vivido en primera persona esta última versión de los hiperpadres. El año pasado era el coordinador del equipo de monitores de una escuela pública de Barcelona, un trabajo que dependía del ampa (la asociación de madres y padres). Un empleo que ya no tiene desde que un mediodía abroncara a un grupo de niños por su mal comportamiento. “Después de comer hacíamos rotación de zonas de recreo: unas clases iban a la pista de fútbol, otras al patio, otras al gimnasio…”, explica Ignasi. “Allí había empezado a trabajar un monitor nuevo, así que fui a ver cómo iban las cosas”. Al abrir la puerta, vio que las cosas no iban bien: niños y niñas descontrolados, saltando como posesos, jugando a la pelota, los zapatos tirados por todas partes… El griterío era ensordecedor e Ignasi los mandó callar a todos de inmediato: “Les dije que pararan –recuerda– y que no sabía si estaba entrando en el gimnasio de la escuela o en la matanza del cerdo de mi pueblo”. Los niños callaron pero, dos días después, el ampa recibió una carta de un grupo de padres y madres indignados, denunciando que Ignasi había llamado “cerdos” y “animales” a sus hijos. “Cuando me pasaron la carta, mi primera reacción fue no creer lo que leía”, recuerda. “Después pensé que quizás no había transmitido bien el mensaje a los niños y que ellos no lo habían transmitido bien en casa, así que propuse una reunión con los padres, para explicarme”.

La reunión, muy concurrida (“Ojalá en una reunión informativa de la escuela o del ampa se presentaran tantas familias”, apostilla Ignasi), no fue bien. “Aunque hubo algunos padres conciliadores, ganaron los reivindicativos, quienes estaban convencidos de que había llamado “cerdos” a sus hijos”. Ignasi ya no está en la escuela después de esto: “El ampa recibió tanta presión que me tuve que ir. Fue un acoso y derribo”, concluye.

Del asunto, saca varias conclusiones. La primera, que cada vez hay menos límites por parte de los padres: “Nos creemos capaces de poder actuar sobre todo, de criticarlo todo, de hablar sobre todo… Y es cierto que siempre ha sido así pero, la diferencia es que ahora somos capaces de actuar, hay más medios para hacerlo, y las redes sociales son uno de ellos”. También ha detectado que la influencia de los progenitores es cada vez mayor en las escuelas, en especial, en aquellas con ampas potentes. “Los padres cada vez están más involucrados en los colegios, lo que, aunque es bueno en muchas cosas, puede también provocar malas dinámicas”, señala. Porque pese a su labor positiva, las ampas a veces también pueden ser plataformas para que haya progenitores que hagan lo que ellos quieran. “En una escuela en la que trabajé, el comedor lo llevaba el ampa, y había una madre que se metió en la organización simplemente para diseñar el menú para sus hijos, en base a lo que les gustaba a ellos y lo que no”.

Samanta Biosca, tutora de ESO y bachillerato en una escuela privada de Barcelona ya desaparecida, también se ha encontrado con este tipo de padres guardaespaldas durante sus quince años como docente. “En varias ocasiones me han dicho, tal cual, que ‘no les iba bien’ que castigara a su hijo a quedarse un viernes por la tarde a recuperar deberes, porque se iba de fin de semana, o que no aceptaban que les hubiera confiscado el móvil en clase”. También recuerda como, en unas convivencias, cuando quiso enviar a casa a un adolescente al que pilló fumando porros, la respuesta del padre fue un contundente: “Ni se te ocurra. Mi hijo se queda. He pagado las colonias”. Este tipo de intervenciones, asegura, han ido aumentando en los últimos años. “Los niños son cada vez más intocables: saben que pueden hacer lo que les da la gana y que no les pasará nada, porque tienen detrás a sus padres, quienes los protegen de lo que sea. Se ha ido perdiendo el respeto por la figura del maestro: se nos ha ido desautorizando. La culpa siempre la tienen los otros”, lamenta. Una actitud que, comenta, no deja de ser sorprendente: “Porque los padres hoy están muy desorientados y algunos no tienen, literalmente, el tiempo de educar”. Y, aunque señala que muchos aún confían en el maestro, cada vez son más los que lo cuestionan, incluso con gran virulencia: “Y yo, como muchos otros docentes, estoy dispuesta a luchar para educar a los niños, pero los padres nos han de dar el poder para ello. Si nos desautorizan, si no vamos a la par… ¡Acabamos!”.

Para Samanta, quien se ha especializado en coaching para adolescentes, esta crianza hiperprotectora deriva en “niños tiranos” que, paradójicamente, lo tendrán difícil en la vida como adultos debido a la excesiva supervisión paterna. Ignasi Schilt también cree que el excesivo respaldo paterno es contraproducente porque, unido a la ya habitual falta de límites, produce personas que creen que ­tienen muchos derechos pero ningún deber, con el coste que ello implica para la sociedad.

Encima, los niños sobreprotegidos tampoco lo pasan bien durante la infancia. En parte porque tanta protección, tantos parachoques, hacen que los miedos los inunden, ya que no han tenido que enfrentarse a ellos. De ello da fe Cristina Gutiérrez Lestón, codirectora de La Granja Escola de Santa Maria de Palautordera: un centro de colonias a las faldas del Montseny especializado en educación emocional, por el que pasan cada año más de diez mil alumnos. “En los treinta años que llevo de profesión juro que nunca había visto tantos niños con tantos miedos. Nunca”, remarca. “En los últimos cinco años ha sido brutal. Hay miedos a todo y miedos fuertísimos, de parálisis: miedo a sacarse la chaqueta, a decir no, a decidir, a la comida, a los animales… También hay una acuciante falta de autonomía que veo que, como los miedos, está causada por la sobreprotección”. Sobreprotecciones como aquella niña a quien, descubrieron, su madre le daba el antitérmico Dalsy cada vez que le lavaba el pelo (para que no se resfriara) o el elevadísimo porcentaje de niños y niñas de segundo de primaria que todavía usan pañal por la noche porque, para los padres, “todavía no están preparados para sacárselo”.

Y los niños criados así, entre tantos algodones y amortiguadores, continúa Cristina, tienen “muchos miedos y muy exagerados: miedo a uno mismo, a no tener amigos, a perder, a cosas que te sorprenden: ¡Hay niños que no vienen aquí por miedo a que les pongamos para comer algo que no les guste!”. Son niños evidentemente sin autonomía, algo que en un futuro pasa factura: “Porque el miedo provoca que uno no pueda ser uno mismo y a partir de esto empiezan otros problemas más serios: la falta de identidad, la tolerancia cero a la frustración…”.

Cristina, que acaba de publicar un libro sobre educación, Entrena’l per a la vida (Plataforma), entiende el instinto de protección hacia los hijos. Es algo natural: la inseguridad, el miedo y las ansias de protegerloson sensaciones que existen entre la mayoría de los padres. Sin embargo, esta pedagoga cree que es fundamental preguntarse quién va a educar al hijo o la hija, los padres o los miedos de los padres: “El problema es que no podemos esconderles las piedras en el camino porque las piedras están ahí; el mundo está lleno de dificultades”. Por ello, insta a los padres a que, “si hay piedras, se las enseñen”, y si el hijo o hija se caen, “miren cómo se cae y le ayuden a levantarse, pero que no impidan a toda costa que se caiga, porque en la vida hay que saber levantarse. Los padres tienen que saber que sobreproteger es desproteger”, concluye.

Extret de:

http://educa2.info/2014/10/24/no-toque-a-mi-hijo-porque-los-ninos-de-hoy-tienen-mas-miedos-que-nunca/

"Hi ha dos tipus de pares; els que preparen el camí per al fill, i els que preparen el fill per al camí" Cristina Gutiérrez Lestón (Santa Maria de Palautordera)

Entrevista a Ismael Palacín, director de la Fundació Jaume Bofill

“El canvi de paradigma educatiu incorpora l’aprenentatge social i vivencial típic de les colònies”

Entrevista a l'anuari 2013-2014 de la revista 'Lleure'

Parlem sobre educació, lleure educatiu i colònies amb el director de la Fundació Jaume Bofill, centre de recerca i reflexió que promou l’anàlisi, els debats i la prospectiva dels nous reptes educatius.
En la seva trajectòria al camp social, Ismael Palacín (Barcelona, 1971) ha creat i dirigit programes d’acció social i comunitària i ha assumit responsabilitats a l’associació Casal dels Infants, la federació d'Entitats Catalanes d'Acció Social, la Taula del Tercer Sector i el Col·legi d'Educadors/es Socials. Actualment és membre del Consell Assessor de Polítiques Socials i Familiars de la Generalitat, entre d'altres. 

Un dels últims informes publicats per la Fundació Jaume Bofill (Pensant el futur de l’educació, abril 2014) comença amb un capítol titulat “Ha canviat l’escenari i no hem tingut temps de canviar l’escola”. Des del seu punt de vista, tan allunyada està l’escola de la societat catalana del segle XXI? En quins aspectes destaca, especialment, aquesta manca de temps per adaptar-la?
En primer lloc, cal tenir en compte que l’escola és una institució pensada per no canviar: es va dissenyar durant la Il·lustració com a organització dipositària d’un coneixement estable i, fins i tot, com un reducte de racionalitat on protegir-se del món. En segon lloc, hem de pensar que a Catalunya el sector de l’Ensenyament és la segona partida en despesa després de Salut. Tenim més de 100.000 mestres; i reconvertir un exèrcit enorme de professionals no es fa de cop.
La tercera dificultat per al canvi de l’escola és que la gestió política dels centres presenta un alt grau de burocratització i control per via legislativa. L’autonomia escolar, que és el que determina la capacitat d’adaptació al context i d’innovació, és molt baixa. El quart factor és que ara, de veritat, estem entrant a la societat del coneixement; i això provoca una forta tensió sobre l’escola. Hi ha autors que diuen que totes les revolucions de la Història han estat gràcies al factor coneixement; però ara el coneixement és el principal vector de productivitat, i ja no és estàtic, dipositat en llibres, sinó que és mutant i té una obsolescència altíssima. Per tant, l’aprenentatge continu i la capacitat d’aplicar-lo cotitza a l’alça.

I l’autèntic canvi, el més revolucionari, és que a les escoles d’abans n’hi havia prou amb ensenyar per a uns i d’una manera; mentre que, avui, una societat moderna ha de tenir tothom a l’escola (no només per un tema de justícia, sinó per un tema de competitivitat com a país). Per tant, el mestre té tots els alumnes a l’aula, tots han d’aprendre, i tots han d’aprendre molt bé. D’aquí el repte de la personalització dels aprenentatges. Es tracta d’un canvi de paradigma: fins ara l’important era l’ensenyament, i ara l’important és l’aprenentatge, perquè sabem que ensenyar més no vol dir aprendre més.

L’escola ha entrat en crisi quan ha tingut competència, quan s’ha adonat que el coneixement ja no el tenia el mestre guardat en un llibre per dosificar-lo. Abans l’escola podia basar la seva autoritat en la sanció i en posseir el patrimoni del coneixement; ara l’ha de basar en crear un excel·lent lloc per motivar-se i aprendre. A l’escola li costa canviar, però no és estrany, perquè el món està canviant molt ràpidament. Mai hi ha hagut una distància tan gran entre el que sabem, el que sabem fer sobre educació, i el que fem de veritat a les escoles.

“Fins ara l’important era l’ensenyament, i ara l’important és l’aprenentatge, perquè sabem que ensenyar més no vol dir aprendre més”
 En l’àmbit de la innovació, considera que l’educació en el lleure pot aportar alguna cosa a l’educació formal?

Els principals reptes que s’estan plantejant en el canvi de paradigma educatiu estan lligats a un tipus d’aprenentatge que fa dècades que és la base de l’educació en el lleure: l’aprenentatge social i cooperatiu, d’una banda, i el learning by doing (aprendre fent), de l’altra.

En el primer cas, tenim un cervell preparat per aprendre socialment. Si intentes recordar aquelles situacions de la vida on més has après, normalment són situacions en què interactuaves amb altres i tenies un repte. Per tant, ens referim a l’aprenentatge social i vivencial típic de les colònies. En el segon cas, en l’àmbit del lleure l’aprenentatge sempre ha estat a través de la pràctica, a través d’assumir l’assaig-error (que l’escola ha defugit) com la major oportunitat per aprendre.

Hi ha tot un conjunt de tradicions educatives procedents del món del lleure que ara l’educació formal reivindica enormement. Per exemple, no cal que l’aprenentatge sigui divertit; però sí que ha de ser desafiador, com a les colònies, ja que la motivació sorgeix dels reptes. A més, també s’està incentivant la tutoria, l’acompanyament de l’aprenentatge... una tradició del lleure que l’escola tradicional vivia com a impròpia.
Des de la Fundació Jaume Bofill entenen l'educació com “un procés que en cap cas es pot limitar al sistema escolar”. D’acord amb aquesta afirmació, quina importància creu que cal atorgar, en l’àmbit de l’educació, al lleure?
Des de fa anys hi ha una recerca enorme que diu que la qualitat de les experiències educatives extraescolars determina no només les competències globals dels infants sinó també, en gran mesura, el seu èxit escolar. Aquest fet ha triomfat en l’ideari social, i les famílies en són més conscients que mai. Per això, el lleure ha deixat de ser la germana pobra de l’educació, com ho demostra la gran inversió que les famílies estan fent en activitats d’aquest tipus, en la mesura de les seves possibilitats.

Creu que caldria incrementar les polítiques i els recursos destinats a l’àmbit del lleure educatiu? Per què?
Abans l’escola desigualava (triava els alumnes) i el lleure era una espai d’igualació, que obria oportunitats. Ara, en general podem dir que l’escola tendeix a igualar i el lleure desiguala. En un context en què les polítiques de suport a les famílies són pràcticament inexistents, i el sector públic no ha invertit seriosament en la promoció d’un lleure accessible, el creixement exponencial de la demanda de lleure de qualitat fa que, quan surten de l’escola, els nens siguin més diferents que mai.

Com detallem a l’anuari 2013 sobre l’estat de l’educació a Catalunya, els infants d’entorns menys afavorits consumeixen el doble de televisió, i fan activitats molt més sedentàries i tancades, que els fills i filles de les classes més privilegiades. Fins i tot en el temps de connexió a Internet dels adolescents, on aparentment no hi ha tanta diferència, es registren dos tipus d’hàbits que no tenen res a veure: una part del col·lectiu hi desenvolupa usos expressius, bidireccionals, creatius, amb eines cooperatives; i una altra part fa un ús d’Internet totalment unidireccional, amb un consum d’entreteniment passiu, com si estigués davant del televisor.

Això succeeix, en part, per motius culturals, perquè les famílies més instruïdes tendeixen a valorar més un tipus de lleure; però sobretot per una barrera econòmica, derivada de la baixa inversió en polítiques familiars que hi ha al nostre país. Aquesta és la que determina el tipus de lleure a què poden accedir els infants i la que genera una important segmentació.

“Hi ha tot un conjunt de tradicions educatives procedents del món del lleure que ara l’educació formal reivindica enormement”
 
El projecte “Famílies amb veu” de la Fundació Jaume Bofill ha desmentit el tòpic que mares i pares no participen a l’escola. En el marc d’aquesta participació, però, quins aspectes poden millorar?
Les escoles es van fundar contra la família. Fa 300 anys, en l’època de la Il·lustració, la família era l’espai de les emocions i l’escola, l'espai de la racionalitat. Hem passat unes dècades en què s’ha desapoderat la família; però fa uns anys hem descobert que el compromís d’aquesta amb el projecte educatiu del fill explica la majoria del seu rendiment. No només això. Hem descobert que si no impliquem les famílies a l’escola, l’escola no està autoritzada. Aleshores, hem passat a culpabilitzar-les del que no fan; quan, si volem augmentar la seva responsabilitat, els hem de donar poder.

De fet, el projecte “Famílies amb veu” va partir de la idea que ja hi ha una gran quantitat de famílies que s’impliquen en la millora de l’educació dels seus fills i de la resta d’infants. En realitat, l’educació ha triomfat quan hi ha hagut una enorme complicitat entre famílies i mestres. Sense ella, no tindríem immersió lingüística o educació pública; sense la generació de la Transició, en què famílies i mestres van treballar plegats, no tindríem gran part de les revolucions educatives que hem tingut.
Per tant, cal que els mestres superin els recels i que l’Administració entengui que no hi hauria d’haver decisions educatives sense pactar amb el sector famílies. Per exemple, la pèrdua de la sisena hora, la jornada intensiva o les beques menjador són temes que caldria haver discutit amb els representants del sector.

Coneix quina és la implicació concreta de les famílies en l’àmbit de l’educació no formal?
L’educació és la penúltima despesa en què les famílies retallen, després de la hipoteca. L’educació en el lleure també cotitza a l’alça. Les famílies s’estan tornant més expertes en apreciar el valor diferencial de les ofertes de lleure, però el mercat encara els és opac, i s’hi pot aportar molt.

També hi ha el risc de la família intervencionista i consumista que compra al fill el màxim nombre d’activitats de lleure atrapades en el màxim nombre d’hores. Per tant, segurament un dels dilemes de futur de tot un sector del lleure serà com equilibrar el currículum divers i amplificat de l’infant amb el temps en família i el temps lliure.

L’analista educatiu Michael J. Petrilli diu que hi ha tres tipus de famílies i, per tant, tres tipus d’escoles. Les famílies “tigre” busquen escoles que ofereixin moltes competències instrumentals. Les famílies “coala” busquen escoles que respectin el ritme dels nens. I les famílies “cosmopolites” busquen escoles que apostin per la creativitat. Potser l’oferta de lleure també s’haurà de preguntar on està, en cada cas, el seu “valor de marca”.

Sens dubte, les colònies hauran d’incrementar la seva diferenciació educativa, perquè aquelles coses que eren patrimoni exclusiu del lleure es van incorporant a l’escola i a altres sistemes. Una opció de diferenciació és aportar elements de valor afegit (colònies en anglès o colònies de robòtica, per exemple); una altra opció és fer un back to basics, és a dir, que les colònies ofereixin el luxe de ser l’únic espai que de vegades un infant té de convivència pura, de lleure sense productivitat immediata, de vivència de llibertat. Segurament, la resposta no serà ni l’una ni l’altra.

A banda de la motivació de les famílies, una altra motivació que sovint es qüestiona és la dels propis alumnes. Creu que les sortides fora de l’aula, com ara les colònies escolars, poden incentivar aquesta motivació i afavorir l’aprenentatge? Les considera imprescindibles?
Les colònies escolars es van inventar en un context en què els nens i nenes mai no sortien de Barcelona. Ara, no són imprescindibles en el sentit fundacional en què es van crear, però són un gran element de potenciació per treballar la convivència, els valors i certs factors d’aprenentatge.

Això sí, cal veure si l’escola s’implica de veritat en les seves colònies, i les valora com a part del Projecte Educatiu del Centre (PEC), o bé les devalua com una externalització d’activitats. Aquí crec que falta un debat sobre què aporten les colònies i com integrar-les en el PEC. Serà la manera que els mestres les valorin més, s’hi impliquin més i siguin més exigents i intencionals a l’hora d’escollir-les i de comunicar-se amb les persones que les organitzen i acullen.

La portada del Timbaler extraordinari

Com tots sabeu aquest cap de setmana passat es va fer la celebració dels 50 anys a Pineta amb els monitors i ex monitors.
Per l'emotiva Celebració del dissabte es va repartir un Timbaler especial 50.
Us en passem la portada:

Sempre tu estaràs...oh Pineta dins el cor!

«El riu ‘Noia, ‘Noia, ‘Noia, és un riu que passa eixut; s’hi passegen les formigues....» Així cantava en Bartomeu Castelltort en un dels grans i populars Festivals de la Cançó de Pineta. «... passa per una ciutat que s’anomena Igualada, ben a prop de Montserrat».  Ai, quines emocions!

«Vella Xiruca quantes hores passades, quina alegria fa reviure el meu cor...», ens cantava en Lluís  Girbau. Quanta il·lusió! Era molt jovenet!

Per no dir aquelles cançons de moda, els Beatles, cantades en un anglès que no entenia ningú, ja que es cantaven totalment d’oïda, amb unes rascades totals de les guitarres. Quina bona voluntat! La dels que cantaven i sobretot la dels qui escoltaven.

Ah, renoi! quina sort els qui podien anar acompanyats de l’acordió del mestre Pastorini. Ell sol ja omplia tota la sala del Festival.

I aquelles altres veus infantils sobre la Vall del riu Vermell, «trobarem a faltar el teu somriure...», que emocionaven a qualsevol?

«Al sol, al cielo al viento, entre los riscos i los bosques, caminará nuestra colonia...»,  desafinada totalment pel Juanito, el nen de les barraques del Carmel, però amb una intensitat molt especial.

I aquell pobre home que va venir a queixar-se perquè el molestaven les músiques i festes que ressonaven per mitja vall? —Però escolti quina  peça que sentim a la nit. (Es tractava de «El silencio», amb aquella trompeta del Roy Etzel, que t’obligava a estirar-te al llit i començar a somiar) —Sona molt bé. M’agrada. I se’n va anar tan content...

Quina meravella, la de la Núria Sabé. Una mitja hora per començar a obrir la capsa del violí davant el silenci i l’expectació dels més menuts: treure l’instrument..., l’arquet i... a la nit, estirats a terra, posar-nos a cantar: «No has comptat mai les estrelles quan la nit estén el vel? Sap el nom de totes elles i no les oblida pas.»

No cal dir, l’aparició dels Bauxa.

Alguna nit, ja passades les dotze, el director ens acomiadava: —Hem d’anar a dormir: “ja és demà”.

Ai, les cançons de Pineta!

Nit d’insomni del 15/16 de juliol el 2014

Manel Bagunyà (escolapi i ex monitor)

Article: Es demana més reconeixement per l'Educació en el lleure

Enllaç a l'article

L'article d'avui al diari

UN PROFESSIONAL de la selecció de personal per a empreses em deia ahir que, ara que hi ha tanta competència perquè hi ha tanta gent a l’atur, la clau és saber trobar en els currículums les actituds i els valors, més que les aptituds. A igual formació i preparació, serà clau que aquella persona sigui positiva, tingui empatia, sàpiga resoldre conflictes. Cada cop estic més convençut que això és el que et dóna formar part del teixit associatiu, haver fet alguna mena de voluntariat o feina des de jovenet. Per al que estem parlant ara fins i tot diria que tant és l’activitat. Pot ser fer teatre amateur o ser de la colla de diables. Pot ser entrenar nens a bàsquet o ser monitor d’un esplai. A les feines cada cop més convé disposició al canvi, creativitat, capacitat intuïtiva per arremangar-se. Hi ha casos en què l’especialització és clau però en molts altres la capacitat d’adaptació és molt més essencial. Quan veig joves que, per la causa o objectiu que sigui, s’enfronten a tasques organitzatives de tota la vida com llogar o demanar un entarimat, contractar un autocar, fer trucades de confirmació, preparar activitats, convèncer pares que tot està en ordre, consolar nens que acaben de perdre un partit, abaixar els fums als que l’acaben de guanyar, penso que estan fent una formació que els serà imprescindible. Aquesta preparació en l’art i ofici d’ espavilar-se, que implica aprendre dels errors elementals de principiant, que només s’agafa fent les coses que t’atrauen, serà cada cop més valorada, això ho tinc claríssim. Perquè les actituds s’han d’entrenar, s’han de sotmetre a tests reals, són una combinació del caràcter i de l’experiència. No són el que dius que ets sinó el que et surt de dins. I fas.

CARLES CAPDEVILA

Diari ARA

Crònica de l'acte institucional dels 50 anys per Manel Bagunyà

20 de març de 2014

Avui he dinat amb la Queta, feia temps que ens ho  devíem. Hem començat a fer memòria, a recordar... ha estat el pròleg d’una gran festa.

Tots estàvem convocats a l’Escola Pia de Balmes per celebrar l’acte institucional del cinquantè aniversari de Colònies Jordi Turull. Més d’una hora abans ja s’estaven fent tots els preparatius: l’escenari i la fotografia de la Vall, presidint l’acte, en Xavi Metzger afinant la guitarra, i una pila d’antics monitors i també els actuals duent els seus records per exposar a les taules preparades per l’exposició. En poca estona, les espatlleres del gimnàs han estat folrades i acolorides d’antics cartells, fotografies, fulards, també alguns quadres ja emmarcats fa molt de temps... S’han de demanar més taules ja que s’ha fet curt. Entre les curiositats puc destacar-hi un cactus “seient de sogra”: me’l vas regalar en acabar la tanda era petit així (ho indica), ja té uns quaranta anys; la meva manta dels focs de camp, regal dels monitors; la primera samarreta oficial; un rebut de pagament que el mateix interessat guarda com un tresor...  en Monti ha dut una maleta plena: moltes coses que porto les vaig recollir quan, en fer el trasllat de les oficines, anaven a la bossa d’escombraries.

Abraçades i petons a dojo! Noi, no has canviat gaire! Bufa, no podia faltar! Ostres, que contenta que estic! Com passa el temps, sembla ahir que corríem per Pineta! Tot feixuc arriba, ben emocionat, en Tomàs, el nostre cuiner, amb la fidel Carme. L’Esteve Pujol, el meu mestre de colònies; fèiem junts les terceres tandes, al final del mes d’agost. Els monitors actuals queden badant en veure les espontànies alegries i rialles dels que van entrant al pati de l’escola.

Ens costa seure per començar l’acte, quan intentes fer-ho descobreixes una altra persona que necessites saludar, agrair... L’Araceli amb la filla que fa 15 anys vaig batejar... L’Edna, l’actual responsable, inicia l’acte. Fa les salutacions als presents: General dels escolapis, també el Provincial, el Director de Joventut de la Generalitat...

Jo estic seient a un costat, escoltant. Sento una corrent d’aire: és en Paco Martínez Soria que arriba esbufegant amb el seu hàbit del Císter i seu al meu costat. Fa gaire que heu començat? On és el General?

En Xavi Metzger canta una cançoneta del cd Pineta canta 3. El presentador ens anuncia l’Esteve Pujol com a un nen de la primera tanda, cosa que el fa sentir ben jove: fa una divertida i amena explicació de les aventures d’aquelles tandes inicials: agraeix al P. Joan Trenchs la seva iniciativa, al P. Joan Farràs les seva bonhomia, a la gent de Bielsa la seva acollida...

Esperava l’actuació del Grup Bauxa però no és possible, la seva mare ha agreujat la seva malaltia: en Xavi ens canta el Rock de Pineta.

El presentador anuncia la meva intervenció dient: és la persona que ha estat més anys treballant a la Colònia. Calculo i penso que deu tenir raó. M’han demanat cinc minuts. L’Edna em va assenyalant el seu rellotge, no sé el temps que fa que estic parlant. Finalitzo amb una agraïments, que no puc acabar. Estic content i emocionat.

Acaba l’acte el General que ens diu: penseu que són els nois els que us eduquen, ells fan que milloreu sempre la vostra feina, la vostra dedicació.

Manel Bagunyà