ACAMPADA
No me'n recordo ben bé de l'edat que tenia. Potser nou o deu anys, o
potser una mica menys. En canvi, de tota la resta me'n recordo
perfectament. Del nus a la panxa que tenia quan vaig pujar al bus i del
sac de dormir blau llampant que, malgrat els esforços, no parava de
sortir-me de la motxilla. Recordo el conductor malhumorat, el company de
seient i els acudits verds que
explicava i l'entrepà de fuet embolicat amb paper d'alumini que vaig
endrapar a mig camí. També del mestre monitor que deuria tenir
vint-i-pocs anys i que ens renyava sense gaire convicció quan la
xerrameca es feia insuportable; de la cantimplora forrada d'una espècie
de vellut verd, com de gespa artificial, i del plat metàl·lic amb dues
anses que semblava una cassola en miniatura.
Sembla que encara
tingui al davant la cara del Rocamora, el noi més pinxo de l'escola de
Barcelona amb què compartíem acampada. Puc sentir la seva veu nasal i la
seva fatxenderia de capital que tanta ràbia ens feia, i també la cara
que li va quedar quan un dels nostres el va adobar darrere els lavabos
fart de tanta tonteria. Encara tinc present l'olor rònega de les tendes
de campanya de mida gegant on dormíem, l'escampall de roba rebregada i
l'excursió de nit amb la llanterna vermella per fer la guitza als de la
tenda del costat. Sí, és com si fos ara quan, després de pocs metres,
vam avortar la missió pel crit d'un monitor que ens va enxampar, i com
vaig ensopegar just quan arribàvem a la nostra tenda i l'atac de riure
que ens va agafar. I que uns minuts més tard estàvem massa esverats per
dormir i vam estirar-nos a fora i ens vam quedar callats mirant amunt i
vaig pensar que mai havia vist un cel tan ple d'estrelles i alguna cosa
em va dir que sempre recordaria aquell instant.
Sí, ho heu
endevinat. El meu fill està de colònies aquests dies. No, no són les
primeres, ja en porta unes quantes, per sort, però cada cop que se'n va
em poso igual de tonto. No hi puc fer més. M'agafa un punt de nostàlgia i
d'enveja sana, d'estar content d'haver-lo apuntat a un esplai tan
collonut i d'imaginar-me'l amb el fulard lila al coll, carregat amb una
motxilla que en fa dos d'ell, fent coses per primer cop, coses que amb
una mica de sort, quan sigui un pare granadet i amb certa tendència a la
nostàlgia com jo, recordarà un vespre com el d'ara amb un somriure a la
boca.
Lluís Gavaldà
